Buscar
Cerrar este cuadro de búsqueda.

La discriminació racial es dirà Coronavirus

[cmsms_row data_width=»boxed» data_padding_left=»3″ data_padding_right=»3″ data_color=»default» data_bg_position=»top center» data_bg_repeat=»no-repeat» data_bg_attachment=»scroll» data_bg_size=»cover» data_bg_parallax_ratio=»0.5″ data_padding_top=»0″ data_padding_bottom=»50″][cmsms_column data_width=»1/1″][cmsms_text animation_delay=»0″]

Per beatriz losa

Semblaria que enguany el Dia Internacional contra la Discriminació Racial ha perdut força per la invasió del coronavirus en la nostra quotidianitat.

Però aquesta quotidianitat és molt diferent per a cadascuna de nosaltres. Avui, passar el confinament en la teva llar, amb proveïment d’aliments, amb tant aigua i sabó com sigui necessari, i el dessitjat accés a internet, és un privilegi.

I per això, aquests dies no puc deixar de pensar en les meves estimades mestres, que no tenen aquests privilegis: dones racialitzades de procedències, identitats de gènere, orientacions sexuals diverses, que viuen totes les seves diversitats amb orgull en aquest territori, tantes vegades hostil. Elles m’ensenyen, cada dia, sobre la resiliència, la capacitat de resistència, sobre la valentia, sobre la necessitat de solidaritat i sororidad, sobre la necessitat de compartir una rialla i una abraçada sentida.

Penso en les 2 mames i els seus dos nens, que ahir va fer 1 any que van arribar al nostre territori, i que avui estan confinades en una petita habitació d’un Centre d’Urgència Humanitària on les mesures de protecció són pràcticament inexistents. Penso en la meva companya, que viu el confinament en una habitació llogada sola, amb l’única companyia del seu mòbil. En les dones internes en centres penitenciaris que viuen aquest confinament dins d’una privació de llibertat. Quina bogeria!. En la parella que s’ha quedat sense feina aquests dies i que no sap com pagarà l’habitació a final de mes. En les dones que es veuen obligades a continuar exercint el treball sexual perquè ha de pagar la seva habitació diàriament…

I totes elles viuen aquí perquè van haver de fugir dels seus països per a salvar les seves vides, per ser diverses, per ser dones lesbianes, dones trans*.

Algunes van posar les seves vides en perill durant el viatge, perquè arribar al “país de les meravelles” blanques és molt car. Unes altres, van deixar a totes les seves persones estimades i van resumir les seves vides en maletes de cabina per a no cridar l’atenció en arribar a territori espanyol.

Però el país de les meravelles al qual van arribar no és multicolor. El blanc tenyeix a totes les professionals que les atenen: a la policia, a l’assistent social, a la lletrada, a la funcionària, a la doctora, a la mestra…

I aquest blanc, no és un color neutre, és un color ple de prejudicis que anul·la la riquesa i la llum de cadascun dels colors: les seves vivències, les seves necessitats, les seves expectatives, els seus anhels. S’intenta uniformar les seves diversitats, les seves interseccionalitats, donant respostes teledirigides des de les institucions i les seves lleis. Un blanc ple de privilegis, gairebé mai conscients.

Diuen les autoritats sanitàries que ningú està a resguard d’aquesta pandèmia.

És possible que el virus no detecti la nostra raça quan envaeix els nostres cossos. Però i el sistema d’alarma decretat? Aquest sistema, una vegada més, reprodueix la nostra societat discriminatòria i racista parant pel carrer moltes més vegades a les persones racialitzades, amb identitats de gènere no binàries, que a les persones blanques amb expressions de genero heteronormatives.

És difícil saber com es desenvoluparà aquesta crisi mundial. Algunes persones ja estan dient que trontollarà el nostre sistema de valors, que potser és una oportunitat per a reconstruir un sistema més solidari. Però quan observes les poques dades que van arribant des dels països d’Àfrica i de Llatinoamèrica no pot més que encongir-se’t el cor.

Quines possibilitats reals tenen aquests països per a contenir aquesta pandèmia amb les situacions de pobresa, guerra, fam i falta d’atenció en la salut que ja viuen la majoria de les persones que ho habiten?

Em pregunto si aquesta pandèmia no serà la perfecta excusa per als països de dirigents blancs i privilegiats, que avui viuen els seus confinaments amb privilegis, de tancar definitivament les fronteres a les persones que, una vegada més, hauran de fugir dels seus països per a salvar les seves vides.

La discriminació racial llavors tindrà nom de virus.

[/cmsms_text][/cmsms_column][/cmsms_row]

Racial discrimination is called Coronavirus

[cmsms_row data_width=»boxed» data_padding_left=»3″ data_padding_right=»3″ data_color=»default» data_bg_position=»top center» data_bg_repeat=»no-repeat» data_bg_attachment=»scroll» data_bg_size=»cover» data_bg_parallax_ratio=»0.5″ data_padding_top=»0″ data_padding_bottom=»50″][cmsms_column data_width=»1/1″][cmsms_text animation_delay=»0″]

By beatriz losa

It would seem that this year’s International Day against Racial Discrimination has lost its force due to the invasion of the coronavirus in our daily lives.

But this daily life is very different for each of us. Today, spending confinement to your home, with food supplies, as much water and soap as necessary, and the coveted access to the internet, is a privilege.

And so, these days I cannot stop thinking about my dear teachers, who do not have these privileges: women who are racialized from different cultures and countries, gender identities, diverse sexual orientations, who live all their diversities with proudness in this territory, so often hostile. They teach me, every day, about resilience, the capacity to resist, about courage, about the need for solidarity and sisterhood, about the need to share a laugh and a meaningful embrace

I am thinking of the two mothers and their two children, who arrived in our territory a year ago yesterday, and who today are confined in a small room in a Humanitarian Emergency Centre where protection measures are practically non-existent. I am thinking of my colleague, who is confined in a rented room alone, with the only company of her mobile phone. I am thinking of the women in prison who live in this kind of confinement while serving a sentence of imprisonment. How crazy it is! In a couple who have been fired these days and who don’t know how to pay their room at the end of the month. In the women who are forced to continue sex work because they have to pay  their room  day by day…

 

And they all live here because they had to flee their countries to save their lives, because they are diverse, because they are lesbian women, trans women*.

 

Some of them risked their lives during the trip, because it is very expensive to get to the white «wonderland». Others left all their love people and summed up their lives in cabin bags to avoid attracting attention when they arrived in Spanish territory.

But the «wonderland» they arrived at is not multicolored. The professionals who attend them are white: the police, the social worker, the lawyer, the civil servant, the doctor, the teacher…

 

And that white is not a neutral color, it is a color full of prejudices that nullifies the richness and light of each of the colors: their experiences, their needs, their expectations, their desires. It is attempted to make their diversities and intersectionalities uniform, giving remote controlled answers from the institutions and the laws. A target full of privileges, almost never conscious.

 

The health authorities say that no one is safe from this pandemic.

The virus may not detect our race when it invades our bodies. But what about the decreed alarm system? This system, once again, reproduces our discriminatory and racist society by stopping racialized people with non-binary gender identities on the street many more times than white people with heteronormative gender expressions.

 

It is difficult to know how this global crisis will develop. Some people are already saying that it is going to shake up our value system, that perhaps it is an opportunity to rebuild a more supportive system. But when you look at the few data coming in from the countries of Africa and Latin America, your heart cannot help but shrink.

What real possibilities do they have to contain this pandemic with the situations of poverty, war, famine and lack of health care that most of the people living in these countries are already experiencing? I wonder if this pandemic will not be the perfect excuse for the countries of white and privileged leaders, who today live their confinement with privileges, to close the borders definitively to the people who, once again, will have to flee their countries to save their lives.

 

Racial discrimination will then have a  virus name.

 

 

[/cmsms_text][/cmsms_column][/cmsms_row]

La discriminación racial se llamará Coronavirus

[cmsms_row data_width=»boxed» data_padding_left=»3″ data_padding_right=»3″ data_color=»default» data_bg_position=»top center» data_bg_repeat=»no-repeat» data_bg_attachment=»scroll» data_bg_size=»cover» data_bg_parallax_ratio=»0.5″ data_padding_top=»0″ data_padding_bottom=»50″][cmsms_column data_width=»1/1″][cmsms_text animation_delay=»0″]

Por beatriz losa

Parecería que este año el Día Internacional contra la Discriminación Racial ha perdido fuerza por la invasión del coronavirus en nuestra cotidianidad.

Pero esta cotidianidad es muy diferente para cada una de nosotras. Hoy, pasar el confinamiento en tu hogar, con abastecimiento de alimentos, con tanto agua y jabón como sea necesario, y el codiciado acceso a internet, es un privilegio.

Y por ello, estos días no puedo dejar de pensar en mis estimadas maestras, que no tienen estos privilegios: mujeres racializadas de procedencias, identidades de género, orientaciones sexuales diversas, que viven todas sus diversidades con orgullo en este territorio, tantas veces hostil. Ellas me enseñan cada día sobre la resiliencia, la capacidad de resistencia, sobre la valentía, sobre la necesidad de solidaridad y sororidad, sobre la necesidad de compartir una carcajada y un abrazo sentido.

Pienso en las 2 mamás y sus dos niños, que ayer hizo 1 año que llegaron a nuestro territorio, y que hoy están confinadas en una pequeña habitación de un Centro de Urgencia Humanitaria donde las medidas de protección son prácticamente inexistentes. Pienso en mi compañera, que vive el confinamiento en una habitación alquilada sola, con la única compañía de su móvil. En las mujeres internas en centros penitenciarios que viven este confinamiento dentro de una privación de libertad. Que loco!. En la pareja que ha quedado sin trabajo estos días y que no sabe cómo pagara la habitación a final de mes. En las mujeres que se ven obligadas a seguir ejerciendo el trabajo sexual porque tiene que pagar su habitación diariamente…

Y todas ellas viven aquí porque tuvieron que huir de sus países para salvar sus vidas por ser diversas, por ser mujeres lesbianas, mujeres trans*.

Algunas pusieron sus vidas en peligro durante el viaje, porque llegar al “país de las maravillas” blancas es muy caro. Otras, dejaron a todas sus personas queridas y resumieron sus vidas en maletas de cabina para no llamar la atención al llegar a territorio español.

Pero el país de las maravillas al que llegaron no es multicolor. El blanco tiñe a todas las profesionales que las atienden: a la policía, al asistente social, a la letrada, a la funcionaria, a la doctora, a la maestra…

Y ese blanco, no es un color neutro, es un color lleno de prejuicios que anula la riqueza y la luz de cada uno de los colores: sus vivencias, sus necesidades, sus expectativas, sus anhelos. Se intenta uniformar sus diversidades, sus interseccionalidades, dando respuestas teledirigidas desde las instituciones y sus leyes. Un blanco lleno de privilegios, casi nunca conscientes.

Dicen las autoridades sanitarias que nadie está a salvo de esta pandemia.

Es posible que el virus no detecte nuestra raza cuando invade nuestros cuerpos. Pero ¿y el sistema de alarma decretado? Este sistema, una vez más, reproduce nuestra sociedad discriminatoria y racista parando por la calle muchas más veces a las personas racializadas, con identidades de género no binarias, que a las personas blancas con expresiones de género heteronormativas.

Es difícil saber cómo se va a desarrollar esta crisis mundial. Algunas personas ya están diciendo que va a tambalear nuestro sistema de valores, que quizás sea una oportunidad para reconstruir un sistema más solidario. Pero cuando observas los pocos datos que van llegando desde los países de África y de Latinoamérica no puede más que encogerse el corazón.

¿Qué posibilidades reales tienen estos países para contener esta pandemia con las situaciones de pobreza, guerra, hambruna y falta de atención en la salud que ya viven la mayoría de las personas que lo habitan?

Me pregunto si esta pandemia no será la perfecta excusa para los países de dirigentes blancos y privilegiados, que hoy viven sus confinamientos con privilegios, de cerrar definitivamente las fronteras a las personas que, una vez más, tendrán que huir de sus países para salvar sus vidas.

La discriminación racial entonces tendrá nombre de virus.

[/cmsms_text][/cmsms_column][/cmsms_row]

¿Necesitas ayuda?

Póngase en contacto con nosotros hoy mismo y obtenga una asesoría gratuita

Ir al contenido